Publicat el 12 de març de 2021

Avui no és 8 de març. Avui ja no és el Dia de la Dona. Avui és 12 de març, un dia qualsevol, a punt que arribi la primavera, on no es reivindica ni es celebra res especial.

• Avui ningú sortirà al carrer a demanar cap dret per a les dones.
• Avui ningú es vestirà de lila.
• Avui cap partit polític parlarà de la igualtat.
• Avui els logos de les institucions ja han virat del lila al seu color habitual.
• Avui cap empresa parlarà de si en els seus consells d’administració hi ha o no hi ha dones.
• Avui no es farà cap performance per celebrar res.
• Avui no hi haurà llistes de Spotify amb nom de dona.

Però…

• Avui, com cada dia, les dones ens hem aixecat per anar a treballar, per fer de filles, de mares, d’esposes, de treballadores.
• Avui, com cada dia, les dones seguirem reivindicant els nostres drets i seguirem complint les nostre obligacions.
• Avui, com cada dia, les dones seguirem treballant i seguirem aportant el nostre granet de sorra per a una educació igualitària i paritària (real) pels nostres fills i filles.
• Avui, com cada dia, les dones escoltarem música, la que ens agradi, sense parar atenció si te o no te nom de dona.
• Avui, com cada dia, les dones, juntament amb els homes, seguim fent girar el món fortes, valentes i compromeses.

Avui no és 8 de març. Avui és 12 de març. Fem que cada dia sigui 8 de març i reivindiquem-nos cada dia. Com li deia el 8 de març la meva estimada sogra a la meva filla de 12 anys, és tasca nostra fer-ho tot l’any, perquè, a poc a poc, el 8 de març sigui un dia tan normal com qualsevol altre i no ens calgui sortir al carrer a reivindicar res. Aquest dia el món serà una mica millor.

Aprofito avui que és divendres, dins el meu espai setmanal de “lectures recomanades”, per recomanar-vos una lectura meravellosa: Feliçment, jo sóc una dona, de Maria Aurèlia Capmany. A través de la història del periple vital de la Carola Milà, accedim a un retrat fidedigne de la societat catalana del segle xx, en la qual moltes coses encara es reprodueixen avui, quan ja ens trobem immersos en ple segle xxi.

Feliçment, jo sóc una dona, publicada el 1969, és una novel·la de denúncia que marca una clara inflexió en la narrativa de Capmany vers un feminisme conscient que té també un vessant literari. L’obra és una amalgama de materials narratius en què Capmany barreja els gèneres literaris i n’explora els mateixos límits en un intent de donar resposta als problemes que arrossegava la novel·la catalana des de principis del segle xx.

Amb Feliçment, jo sóc una dona, Capmany s’encara, obertament i des de la narrativa, a la problemàtica de la desigualtat entre homes i dones. La protagonista, Carola Milà, esdevé una antiheroïna a la manera dels grans clàssics de la novel·la d’aventures, i aconsegueix reeixir en un món hostil i construir la seva pròpia identitat contra tot i tothom per acabar convertint-se en una dona lliure, rica i feliç.

El que passa en aquesta novel·la encara és vigent en cert sentit, ja que parla de les dificultats de la dona per alliberar-se d’estereotips i de desigualtats que es mantenen en la nostra societat actual…

Sigueu feliços, homes i dones, i molt bon cap de setmana!