Quan estava embarassada (en tinc tres, de fills) és el primer que em preguntaven: “Vols nen o nena?”. Jo, embadalida, deia: “Una nena”. Preferia una nena perquè només tinc un germà, i m’hagués encantat tenir una germana amb qui jugar i, sobretot, amb qui fer confidències. Amb una nena, segurament podria teixir aquesta complicitat que no vaig poder tenir de petita per manca de germana.

Dit això, vaig tenir primer dos fills, i, com que a la tercera va la vençuda, una filla.

La meva filla, la Maria, és una adolescent espavilada, alegre i molt extravertida. També una noieta que té el cap força ben moblat per l’edat que té. I que té molt clar que els noiets no li faran la traveta.

Quan jo, als 13 anys, amb prou feines sabia el que era fer-se un petó, el jovent d’avui creix amb criteri i amb idees molt clares ben diferents de les nostres a la seva edat, sovint preconcebudes per l’entorn familiar o escolar.

Aprofito aquesta setmana, la Setmana de la Dona, i concretament avui 8, que n’és el dia, per reflexionar amb veu alta com veig el món (no pretenc res més que parlar en veu alta), des del punt de vista d’una dona, emprenedora i empresària, mare de tres fills i que els educa tots tres igual, independentment del gènere.

1. Si bé jo no m’he trobat cap problema laboral pel fet de ser dona, hi ha diferències entre homes i dones. Sous, càrrecs directius, tipus de professió… Les dones, a l’Estat espanyol, cobren un 9% menys que els homes, segons Eurostat (dada d’ahir del TN).
2. La publicitat (en parlàvem al programa Revolució 4.0 dissabte amb motiu del Dia de la Dona), per sort, ja no és tan sexista com en dècades anteriors. Ull, que dic “no és tan sexista”, perquè encara n’és. Només cal que penseu en els espots de colònia que s’emeten per Nadal.
3. El joc, si bé també menys que abans, segueix essent sexista. Els nens juguen a futbol i les nenes ballen. Ja n’hi ha alguna, de nena, que hi juga, però són poques. Això del futbol femení, des del punt de vista mediàtic, trobo que ajuda, però, en tot cas, falta molt de temps perquè sigui el mateix veure el Barça femení que el masculí. I, sobretot, perquè les marques inverteixin el mateix en equips femenins que en masculins.
4. Gran part de la música que escolten els adolescents avui en dia és radicalment masclista (i vomitiva, pel meu gust) i s’hi menysté la dona. M’al·lucina que les nenes jovenetes, tan reivindicatives elles, escoltin i ballin aquest tipus de música.
5. Les tertúlies, sovint les formen homes i alguna dona. Pel fet de ser dona o perquè cal una dona de quota? Sempre m’ho he preguntat. A mi, si em conviden, hi vaig, hi hagi qui hi hagi. I vull pensar que m’hi conviden per la meva professionalitat, no pel meu gènere. Sobta, en canvi, que als clubs de lectura, als cinemes o als viatges culturals hi hagi sovint més dones que homes.
6. Referent a la guerra de Rússia i Ucraïna, creieu que si Putin fos una dona s’hauria encetat? Només m’ho pregunto, no n’opino.
7. De cuineres reconegudes n’hi ha menys que de cuiners reconeguts. Per què? Tampoc ho acabo de saber. Quan, des de sempre, la cuina era cosa de dones, no? A casa, sempre hi havia la iaia, la mare i jo. Els homes ni s’hi acostaven.
8. D’infermers o hostessos de vol n’heu vist algun, ara just que acabem el Carnaval? Jo, cap. A casa, de petita, em disfressava de xinesa (aleshores, era una disfressa, sí), d’infermera o d’hostessa, i el meu germà, de pirata o futbolista (del Barça, és clar).

I què vull dir, amb tot això? Tot i res. Que tot està per fer i tot és possible. Que espero i desitjo que a la generació dels meus fills no hi hagi discriminació de gènere: que no hi hagi bretxa salarial, que els càrrecs de responsabilitat siguin pel talent, no perquè toca, que la publicitat sexista deixi d’existir, que es pugui jugar al que es vulgui, sense estereotipar, que segons quina música deixi de menystenir la dona, que a la sortida de l’escola hi hagi cada cop més pares i que als programes de televisió, partits polítics, consells d’administració i tertúlies es pensi en la vàlua de la persona, no en la quota de gènere.

I que els homes, només pel fet del seu gènere, no siguin ni víctimes de res ni culpables de res.

I que nosaltres seguim alçant la veu, treballant de valent, posant límits, teixint llaços, cooperant, conciliant i anant a les tertúlies, encara que només hi hagi homes.

Ah, i això del “tots i totes” jo no ho compro com a símbol de res. Per a mi, demagògia pura.

Feliç Dia de la Dona!