La feina del publicista implica hores de lectura, d’escriptura, d’ordre mental. Temps invisible que no deixa rastre fins que algú, a l’altre costat, reconeix el valor de les idees.

Ser autònom avui és anar a treballar amb un escut i una capa. L’escut serveix per defensar-te de la burocràcia, dels impagats, de la incertesa i, massa sovint, de la manca de respecte. La capa és la que et recorda que, malgrat tot, encara estimes la teva feina. Que continues posant-hi passió, sentit i esperança.

Us explicaré una història. Fa unes setmanes, una entitat em va proposar una col·laboració. Em van demanar un llistat de serveis i un pressupost. Però, potser perquè m’estimo massa el que faig, vaig decidir anar més enllà (error greu). No volia limitar-me a passar un preu: volia entendre el projecte, llegir-ne el fons, pensar-lo, situar-lo. Donar-hi sentit abans que números.

Vaig elaborar una proposta estratègica completa: anàlisi del context, reptes de l’entitat, definició de missió, relat institucional, estructura de projectes, eixos de treball, estratègia de comunicació i una proposta econòmica coherent. També vaig plantejar línies de comunicació interna i externa, perquè cap relat no es manté ferm si no es treballa també des de dins.

La feina del publicista. Una feina feta amb rigor i entusiasme, que implica hores de lectura, d’escriptura, d’ordre mental. Temps invisible que no deixa rastre fins que algú, a l’altre costat, reconeix el valor de les idees.

Quan estimes el teu ofici, sempre dones més del que et demanen. Steve Jobs ho resumia amb gran precisió: “La feina ocuparà bona part de la teva vida, i, l’única forma de estar realment satisfet és fer el que consideres una bona feina. I, l´’única forma de fer una gran feina, és estimar allò que fas. Si encara no ho has trobat, segueix buscant. No et conformis.”

Aquesta cerca, com les grans històries i les grans relacions, s’afina amb el temps.

Però aquest “més” desapareix de cop quan, a la darrera reunió, tot queda reduit a una frase que molts autònoms coneixem massa bé:

 “Això no ho podem pagar. No tenim pressupost. T’ho podem pagar en espècies”.

És en aquell moment que t’adones que encara hi ha qui pressuposa que la passió és una forma de pagament. Que el compromís és un descompte. Que si treballes en comunicació, estratègia o publicitat, la teva feina és un luxe opcional, fàcilment substituïble per solucions casolanes i improvisades:

el cosí que “sap fer webs”,
el cunyat que “et pot portar les xarxes”,
o el becari que “et fa el logo en una tarda”.

O que l’escola dels fills és paga en espècies i la nevera s’omple amb notorietat.

Com si construir una marca fos un passatemps domèstic.
Com si comunicar fos només publicar un cartell.
Com si el treball creatiu fos una afició i no una professió.

Però no: la vocació és el que et fa fer-ho bé, no el que t’obliga a fer-ho gratis.

La meva assessora fiscal m’ho va resumir d’una manera tan senzilla com contundent: “Hi ha moltes fórmules per pagar menys, però cap compensa el valor de la teva feina.” I té raó. Com a autònoms tenim l’obligació, i el dret, de treballar dins del marc legal. Però també tenim l’obligació moral de valorar el que fem. Perquè si no ho fem nosaltres, difícilment ho farà ningú.

Els autònoms vivim massa sovint en una corda fluixa invisible. Hem de protegir-nos i justificar-nos per defensar una obvietat: que el nostre treball té valor. Que no som un afegit, sinó una peça essencial de l’engranatge econòmic, cultural i comunicatiu del país.

Ser autònom és treballar amb cap, però també amb cor. És aixecar-te cada dia sabent que el temps és el teu únic recurs no renovable, i que darrere de cada factura hi ha hores invisibles, idees, emoció i esforç. Més llavor plantada i més pedra picada de la que mai apareix en un document.

Anar a treballar amb escut i capa vol dir, en definitiva, seguir creient. En la dignitat. En la feina ben feta. En el respecte.

I també en el dret, tan senzill i tan essencial, de cobrar per allò que saps fer, allò que fas bé i allò que aporta valor als altres. Perquè la passió és una forma de fer.