Que us haig de dir que a hores d’ara no se sàpiga sobre “quan comença” Nadal. Us deixaré anar un clàssic de les lletres catalanes, del poeta de Sarrià, J.V.Foix: “Ho sap tothom, i és profecia”… Que Nadal cada vegada comença abans, gairebé per la Mare de Déu d’Agost!
D’ aquí uns dies no sé pas quants correus hauré rebut, quants missatges i felicitacions tindré pendents de contestar i quants m’agrada hauré de dipositar als murs d’amics, coneguts i saludats a Facebok, Twitter i altres xarxes socials, sense oblidar els missatges de WhatsApp del mòbil, i és per això que no me’n puc estar de fer el post nadalenc.
Com que no hi puc fer més em poso les ulleres de publicista. Les agències i els anunciants s’hi deixen la pell per demostrar que estan en plena forma creativa, alguns fins i tot guanyaran premis al llarg de l’any amb els anuncis que veiem aquests dies.
Avui ja no s’espera amb tanta ànsia l’anunci d’aquella marca de cava que quan érem petits destacava per sobre la resta i ensenyava cuixa, tampoc el del calb que ens portava la sort, ni el de les nines que creiem que caminaven soles per veure el nen a l’establia…
Avui l’emotivitat portada a l’extrem és la tònica nadalenca. En tenim prou amb l’anunci de la Lotería Nacional que ha suscitat diverses opinions sobre el sentit de l’engany a la Carmina, una mestra jubilada, protagonista de la història. Veient la dona en la fase inicial d’una demència o Alzheimer, n’hi ha que hi detecten una oportunitat per sensibilitzar la societat sobre la malaltia i una ocasió perfecta per difondre com han d’actuar les famílies davant “distraccions” d’aquest tipus. D’altres creuen que seguir el joc i perpetuar en l’error a un pacient amb una incipient demència és una greu equivocació i cal posar els peus a terra. Per no dir de quina manera retrata la societat actual. Una societat on els joves (i els no tan joves) depenen del mòbil, tenen poc respecte per la gent gran que segueixen exercint de mestresses de casa, el paper dels avis en l’entorn de crisi, el masclisme i al final l’església. Nostàlgia d’altres temps? Ens emociona (o no) perquè ens fa sentir culpables?
Altres anunciants retraten la quotidianitat en els seus anuncis, com és el cas de Casa Tarradellas amb situacions familiars una mica idíl·liques, amb un toc d’humor i ironia tendra que et fan sentir bé quan els veus perquè potser et són propers a la teva realitat.

Altres, t’apropen al realisme cru com els anuncis que IKEA ha emès al seu país.
Un d’ells el protagonitzen un pare i la seva filla adolescent que clarament està passant una mala època pròpia de la seva edat. La noia crida constantment a son pare cada vegada que ell intenta parlar amb ella. El pare agafa un tamboret i s’asseu davant la porta de l’habitació de la noieta, esperant…

IKEA pretén traslladar a l’espectador la idea que els seus productes estan inspirats en la vida real, com la situació que viu el pare de l’anunci.
O sou dels que us vindrien ganes de fer servir el tamboret per a altres usos?
Tornem a la realitat…
“No vull que em diguis que el meu anunci és creatiu. Vull que el trobis tan interessant que compris el producte”. David Ogilvy.