Vaig forta, sí. Aquest post és una reflexió no gens tova. I la faig des de la serenor, un cop passada la ràbia i la decepció que m’ha envait molts cops en el fet de sentir-me estafada. Sentir-me “robada”.
Com que ben segur que alguns estareu pensant, què s’empatolla ara la Marta, us ho explicaré, amb tots els ets i uts. Obviament sense dir noms. No cal, ho tinc clar. Es diu el pecat, però no el pecador. Ah, i en castellà “a buen entendedor pocas palabras bastan”.
L’altre dia, veig per Youtube una campanya molt vistosa, un spot amb una molt bona estratègia de comunicació. I penso, uix, com em sona això. Vaig al meu cartipàs de propostes presentades i no aprovades, i “tachan, tachan!”, allà era. L’estratègia de comunicació clavada. Clavadeta. Tan clavada que inclús les paraules són les mateixes. Si bé l’execució final és diferent (només faltaria que també s’haguessin fet seu el concepte creatiu) la base, l’eix, en què se sustenta la campanya és aquella que jo vaig presentar. Aquella proposta de la qual em van dir, et direm alguna cosa ben aviat doncs en res hem d’engegar la nova campanya. Ah, (que sàpigues) hi ha varies empreses que s’hi han presentat. Però no pateixis que et direm quelcom molt aviat. A vosaltres, us han dit alguna cosa? A mi tampoc…
Segueixo? Doncs, un altre cas, divendres vaig a comprar a una botiga del barri i sobre el taulell veig una targeta d’un altre comerç que em guardaré de dir a què es dedica, i veig un eslògan que acompanya al logo que m’és familiar. Torno a anar a la meva carpeta de propostes presentades i no aprovades i, de nou, bingo! El mateix claim o eslògan, clavat, amb les mateixes dues parauletes que jo els vaig proposar un any enrere i que amb molt bones paraules em van dir, és que ara no és el moment de canviar res. Finalment ens esperarem. Quan fem el reposicionament de la marca i evolucionem el logo ja et trucarem.
Bé, us podria posar més exemples, no tan clars com aquests dos que m’han passat aquest darrer mes, però potser no cal. L’essència del que vull explicar, està ben clara. I suposo que m’heu entès.
Si la meva reflexió és aquesta, la meva pregunta, no menys reflexionada és com es pot fer perquè les idees en publicitat no es robin. Oi que tothom té clar que quan un va a un restaurant amb estrella no se li acudirà demanar la recepta d’aquell plat tan exquisit?
Un artesà pastisser de comarques que es dedica a l’elaboració de carquinyolis fa uns dies que va sortir per la xarxa de televisions locals, explicant com fa el seu producte i donant-ne la recepta. Ah, però menys un producte que és el seu secret i que el fa diferent de la resta. I que ni la seva dona el sap! Podem fer carquinyolis a casa, però no tenim ni el seu forn ni el seu secret, ni les seves mans! Seran bons, però no seran iguals. Els copiarem o els reproduirem? Sigui com sigui es quedaran a casa nostra, no en farem un ús comercial.
Doncs en publicitat hauria de passar el mateix. Però és clar, si quan portes la proposta de preu, no l’acompanyes d’una idea, sovint no és fàcil vendre el bacallà. La creativitat hauria d’estar protegida. Com? Cap advocat a la sala? Cap publicista a qui li hagi passat el mateix? Elimino la meva carpeta de propostes presentades? Deixo de prendre píndoles per a la memòria?
Eps, per sort, no passa sempre! I en 5 anys de Mosaiking Comunicació, no és habitual que passi.
Però tremolo, ja tremolo, doncs la setmana vinent presento una proposta proactiva on se’m demanen idees. Idees robables?