Què es pot fer en deu minuts?

Una dutxa, un esmorzar, una meditació, uns estiraments, llegir el capítol d’un llibre, cuinar uns ous ferrats, prendre un cafè amb llet, contestar un parell de correus, escoltar una mica de música, fer una volta pel barri, parlar per telèfon amb la mare o trucar-me per preguntar-me un dubte sobre comunicació. Exemples de coses que es poden fer en deu minuts.

El que no es pot fer en deu minuts és la compra de casa. Ni es pot fer, ni crec que sigui necessari (i molt menys, imprescindible) ni saludable fer-la.

Aquests dies ha sortit als mitjans la notícia que, segons sembla, hi ha una mena de supermercats, anomenats “supermercats fantasma”. La promesa pel que fa a la comunicació, és que pots fer la teva comanda i al cap de deu minuts la tens a casa.

Si bé és cert que duem un ritme de vida frenètic i que la compra a distància (on line) s’ha disparat des de la pandèmia, no crec que l’aparició dels supermercats fantasma, amb aquesta nova línia de negoci, sigui una bona solució.

Els supermercats fantasma reben aquest nom perquè els clients no poden accedir a l’establiment, un magatzem on només poden entrar-hi els treballadors que preparen les comandes el més de pressa que poden. Fins i tot hi ha competicions entre ells per veure qui ho fa més ràpid. Tenen dos minuts per fer la comanda i preparar la bossa perquè el repartidor tingui vuit minuts per arribar a casa el client. Com a curiositat, el magatzem té uns passadissos amb indicacions a terra perquè els treballadors puguin anar d’un lloc a l’altre en temps rècord. I porten calçat antilliscant per evitar caigudes mentre preparen les comandes a tot drap…

I jo em pregunto… De debò necessitem que ens portin la compra a casa en menys de deu minuts? Si realment és així, és que ens hem tornat bojos i que no tenim remei. Que el confinament i l’aturada que vam patir fa uns mesos no ens han fet millors, sinó que ens han fet tornar ximples.

Digueu-me romàntica, però, per a mi, anar a comprar és un plaer, és assaborir colors, textures, olors. És passejar, xerrar amb els botiguers, decidir allà mateix què compro i què faig per dinar. És fer un cafè i arreglar el món. És prendre’m el meu temps per desconnectar i per connectar.

Potser el meu hàbit de comprar és aquest perquè soc de barri i crec en el comerç de proximitat i en la forma de comprar de tota la vida, la de les relacions, la que aporta valor, la que fa créixer el barri i la que ens connecta com a persones.

I jo em segueixo preguntant… Qui deu ser el públic objectiu d’aquesta nova fórmula de compravenda? Aquí no em quadra l’executiu/executiva que treballa moltes hores i va estressat. Aquest, si no té ganes (o temps) d’anar a comprar com faig jo, pot fer la compra on line des de casa seva o des del despatx, sense tenir aquesta ànsia de rebre-ho en deu minuts.

Aprofitem els deu minuts per fer coses de profit i no per aprofitar-nos d’uns pobres treballadors que no deuen tenir temps ni de respirar…

Si tens deu minuts, truca’m i explica’m en què et puc ajudar…