He anat a l’escola, al meu col·le. Molts dies hi vaig a acompanyar o a buscar els meus dos fills petits. Aquest cop hi he anat com a exalumna per explicar la meva experiència com a professional, com a persona, explicant el meu camí de vida… als alumnes de 2n de batxillerat que han de decidir què estudiar, per què, on, què…

Quantes preguntes! He pensat que, tot i la distància, potser els de la meva quinta no ho vam tenir ni més ni menys fàcil. Ho vam tenir diferent, però de ben segur que amb un ventall força més minso.

Jo estava com aquells joves que m’escoltaven des de les butaques de la sala d’actes. Vaig fer ciències pures, les d’abans (mates, física, química i biologia; una abraçada al Jordi Baseda, el meu tutor de COU, si en algun moment em llegeix). El primer trimestre volia estudiar Química, però per motius que no venen al cas, la vaig acabar odiant. Van passar els mesos i… l’abril del 1988, davant meu tenia un paper on havia de posar una creu. No sabia quina casella marcar. No sabia què volia estudiar. No sabia què volia ser de gran.

No volia ser metge, no volia ser enginyera, no volia ser advocada. No m’agraden els animals.

Sabia què NO volia, però no sabia què volia. Ja era molt!

Com si sentís ara mateix el meu pare: “Marta, fes una carrera generalista!”. Vaig fer-li cas. I, com sempre, va tenir raó. Vaig estudiar Econòmiques (ara dites ‘Economia’ o ‘ADE’) i m’ho vaig passar prou bé. Una bona base per especialitzar-me.

Un estiu, de pràctiques, vaig anar a petar a una agència de publicitat. I em va captivar! Ja m’agradava la publicitat. De petita, era de les que mirava pel·lícules pels anuncis. Però en aquella època no estava gens de moda aquesta carrera (de fet, jo no vaig saber gaire que existia fins que vaig començar a treballar). Em va captivar tant que vaig decidir que de gran volia ser publicitària. Llavors em vaig haver de formar en màrqueting i publicitat i… He fet de publicista fins avui! Treballant i no parant d’estudiar, de llegir, d’aprendre. Intentant sempre sumar.

Crec que la meva experiència planera va arribar als joves que m’escoltaven. Nosaltres mateixos som moltes coses alhora: som persona, família, amics, feina… Som el que comuniquem, com qualsevol producte, com qualsevol marca. Perquè la publicitat és un ofici, un ofici que ajuda a comunicar el que som i com ens venem. Som passió, però també som formació i experiència. Som emoció, però també som sensatesa i sentit comú.

El publicitari posa en contacte marques i consumidors. Si nosaltres mateixos ens entenem com una marca, rendibilitzarem millor les idees. Fent-les creïbles, tangibles i, per tant, reals. Com la nostra pròpia persona.

Per tant, soc molt feliç d’haver estat la meitat (ja) de la meva vida ajudant a crear marques, i molt feliç d’haver passat pel Sant Ignasi per explicar la meva humil experiència.